L'Ermita de la Roca (Montroig del Camp)

Senders i corriols t'endinssen per parets vermelles

Des d'aquí es pot veure com els camps de cultiu s'estenen fins el mar.

Amb el pas del temps, el vent i l'aigua han anat trasformant aquestes parets. Es poden veure formes d'allò més curioses.

Una arena fina provinent de l'erosió de les parets cobreix el terra.

Llegenda de la relliscada del rei moro

Una vegada hi havia un rei moro, que amb el seu cavall, va anara l'ermita de la Roca. Va pujar a dalt l´ermita de Sant Ramón i va robar la llantia d´argent que havia alli. Va baixar, va entrar a l´esglesia i allí va robar les joies de la Mare de Deu. Mentre robava, van començar a sortir nuvols, es feia fosc, i se sentien trons i llamps. El rei va sortir a la plaça, va pujar a dalt del cavall i va marxar, portant tot allo que havia robat. Pero el cavall en sentir l´espetec dels trons i llamps que no paraven, es va desbocar, i quan era a la "baixada del rei moro", va relliscar, i cavall i rei van caure a baix d'un barranc fondo que hi ha al costat i allí van morir. En la dita baixada encara es veuen les relliscades del cavall.
Hi ha qui diu que encara espotveure la silueta del rei moro i la del cavall, a l´altrecostat del barranc, pero si no ho tapen les herbes.

La Muntanya Blanca

Un racó per perdre-hi una estona

Vistes una mica enboirades de la Mare de Deu de la Roca (Montroig del Camp)

L'especial coloració vermella del terra és el que dóna nom al poble de Montroig

Respirar l'aire fresc de muntanya, sentir el vent a la cara són sensacions que no tenen preu
Les parets verticals ens envolten constantment.

Anem cap al Molló dels Quatre Termes

La boira cada cop és més present (no és habitual a la zona). Al fons ja veiem el cim.

Una mica d'avituallament i cap a casa.

De l'Ametlla de Mar a L'Ampolla

Un altra manera d'entendre la platja

La punta del Fangar (El Delta)

Una bona manera de passar un diumenge és passejar per la platja de la Marquesa entre dunes i arrossars, acompanyats pel murmull del mar i una suau brisa. En aquest escenari el temps sembla detenir-se. Fem una parada al mirador, admirem el paisatge que ens envolta durant uns minuts i seguim caminant fins el far del Fangar. Una jornada fantàstica.

Sortida pel Caro (Els Ports)

Tres bons amics es reuneixen després de molt de temps per fer una petita excursió. Conforme anem arribant als Ports la boira es va espessint, no ens preocupa, la veritat ens que ens fa recoradar temps passats, quan viviem a Lleida mentre estudiavem la carrera. Quins temps aquells... En fi, després de dinar agafem les motxilles i ens enfilem cap al Caro. Les vistes avui no ens acompanyen, però si la comanyia és bona la resta no importa. Anem tranquils, xerrant i possant-nos al dia de les nostres històries. Pujem pel coll de Pallers. Aquest és un punt de la travessa Estels del sud. exactament correspon a l'etapa que va del Refugi Font Ferrera a Refugi Caro. Un pic arribem al Caro fem una mica de avituallament amb un té xino calentet (cortesia de l'Elena), galetes de xocolata i avellanes. Com que cap dels tres coneixem la zona, la boira no ens deixa ni un moment, i comença a ser tard, no arrisquem i fem la baixada per la pista, tot i que la idea inicial era baixar pel Tubo.

Lo Faig Pare

Hem passat la nit a la font de la Fou (una mica més amunt de l'embassament d'Ulldecona) des d'aquí comença la jornada. És el primer dia de fred aquest hivern i el vent gelat es clava com petites agulles a la cara. Fa quatre dies en màniga curta i avui es veu el vapor de la respiració. (Si no voleu caminar la pista es pot fer amb 4x4 fins arribar a una barrera de fusta. Aneu amb compte, hi han alguns trams bastant malament, prova d'això és el rastre d'oli que han deixat al camí). Nosaltres anem caminant, parets magestuoses s'alcen al nostre voltant, disfrutem del paisatge i el silenci. Si no voleu anar per la pista hi ha una variant. Una marca blanca pintada al terra, indica un gir a l'esquerra per un petit senderó que s'endinsa pel barranc. Serà el camí que farem de tornada. Arribem a la barrera de fusta, a pocs metres un senderó a la dreta s'enfila cap a la font del teix. És un camí tècnic amb molta pedra solta i un fort pendent. Seguim la pista i trobem una bifurcació on trenquem a la dreta. Baixem, pujem.... i en un revolt pronunciat a l'esquerra hi ha un petit sender a la dreta que en pocs metres ens mostra un gran teix i just sota la font del Retalue (si haguèssim agafat el camí a la dreta al deixar la barrera, hauriem arribat a aquest punt). Fem les fotos de rigor i seguim per la pista que haviem deixat. Segons les resenyes hauriem de haber vist el Pi Gros però no és així. Continuant per la pista arribem al nostre objectiu lo Faig Pare. Un impresionant faig sobre una gran base d'arrels superficials s'alça davant nostre. Rames trecades i nusos són el reflexe del pas del temps. Una catifa de fulles seques s'esten sota els nostres peus. Segurament fa quinze dies els vermells i grocs vestien la fageda amb un espectacle de color. Haurem de tornar per poder gaudir els diferents moments que el bosc ens ofereix. Per allargar la jornada caminem una mica més seguint la pista. S'està fent l'hora de dinar així que, girem cua. Tenim esperança de trobar el Pi Gros aquesta vegada però no és així. Una mica desebuts comencem la baixada pel sender que trobem a la font del Retaule. El camí transcorre entre pins, alzines i boixos que ens acompanyaran fins retrobar-nos amb la pista, en aquest punt la travessem i seguim pel corriol que ens endinsa al barranc.
El pas reiterat de l'aigua ha deixat el seu rastre en tot el traçat. Si sou prou silenciosos podreu veure alguna cabra salvatge que s'ha acostat al rierol per beure.